La Laia s’acomiada del CAC. “Cada error és un aprenentatge”

La Laia Romero tanca una etapa com a entrenadora del grup sub14 del Club Atlètic Castellar, després d’una temporada plena de creixement, compromís i emocions. Ho fa per començar una nova aventura universitària, però amb la motxilla plena d’experiències que l’han fet créixer com a entrenadora… i com a persona.

Amb només 18 anys, la Laia ha estat capaç de guiar un grup divers i compromès, transmetent valors com l’esforç, la disciplina i, sobretot, el gaudi per l’esport. En aquesta entrevista, repassa com ha viscut aquest repte inesperat, parla dels seus referents dins i fora de la pista i comparteix què s’endú d’aquesta etapa.

✨ “El que més m’emociona és la confiança que et tenen els atletes. Cada dia et venen amb una història nova, i al final entens que alguna cosa has fet bé”.

Des del Club, només podem donar-li les gràcies per la seva passió, la seva entrega i la seva capacitat per connectar amb cada atleta. Estem convençuts que ens tornarem a trobar a la pista. Molta sort, Laia!

A l’inici de temporada t’esperaves una evolució tan gran per part dels nois i noies que entrenes?
Al principi de la temporada no m’esperava una evolució tan gran dels nois i noies. És veritat que l’únic que veia era un nou repte, ja que mai havia portat una categoria tan alta tota sola. Amb l’ajuda dels companys i entrenadors, i en la gestió dels entrenaments, avui dia estem on estem i hem anat evolucionant plegats.

Què creus que ha estat la clau de l’èxit d’aquest grup? Més enllà dels resultats, què t’ha fet sentir més orgullosa?
La clau ha estat treballar en pinya i tenir un grup molt divers. És a dir, cada nen o nena pot fer una prova diferent i sempre dona el 100% per l’equip. Estan molt compromesos, i podem estar agraïts de tenir aquest compromís d’equip en un esport tan individual. Més enllà dels resultats, el que més orgullosa em fa sentir és veure les seves cares de felicitat quan aconsegueixen una marca personal. El que ens fa més orgullosos és veure els nens i nenes gaudint de l’esport, que al final també és l’esport que practiquem els entrenadors.

Com és el teu dia a dia com a entrenadora del club? Quines rutines o hàbits has intentat transmetre als atletes?
El meu dia a dia al club comença quan arribem a les pistes a les 17:15. Com que ja tenim la programació preparada a l’inici de cada mes, sabem quins espais i quin material tenim. Parlem amb els entrenadors del sub12 i, segons les seves necessitats, ens adaptem a un espai o a un altre. Depenent del nombre de nens que venen, decidim si dividim el grup, etc. Pel que fa a rutines, intento transmetre disciplina i esforç. Si volen aconseguir bones marques o competir bé, sense disciplina és molt difícil, sobretot en aquestes categories on comencen a desenvolupar les seves qualitats. És una etapa on, a poc a poc, els atletes es van decantant cada cop més per una prova.

Ets una de les entrenadores més joves del club i ja t’has fet un nom. Quins referents tens dins o fora de l’atletisme?
Dins la pista, sempre dic que el meu gran company, en Lluís Toledo, m’ha ensenyat a veure les coses amb perspectiva: com gestionar un grup i no agobiar-me pels errors. La Laia Valera, com a “jefa”, m’ha ajudat molt a exigir-me i a gestionar la pressió. Fora de la pista, els meus pares han estat clau per encaminar-me a transmetre la passió per l’atletisme i a saber gestionar les emocions. El meu pare, que també era entrenador, m’ha ajudat a veure més enllà d’un entrenament.

Com t’ho fas per combinar-ho amb els estudis i la responsabilitat de portar un grup tan exigent com el sub14?
Estic estudiant un cicle d’esports, i això m’ha permès treballar aspectes psicològics amb els nens i aplicar tècniques que m’han ensenyat als estudis. Això m’ajuda a identificar necessitats i adaptar-me. És un grup en edats de 12-13 anys, on comencen a aparèixer inseguretats i manca de confiança, i ara tinc eines per detectar i afrontar aquestes situacions.

T’agradaria seguir formant-te com a entrenadora i fer el salt a categories superiors? O creus que el teu lloc és al costat dels més petits?
Ara mateix em quedaria al sub14 o amb categories més petites. M’agradaria seguir formant-me, perquè cada formació és un aprenentatge. Com que vull ser professora d’educació física, això em servirà molt. Tot i així, ho hauré d’aparcar temporalment, ja que començo la universitat i toca fer un canvi d’aires.

Si poguessis parlar amb la Laia que va començar a entrenar fa uns anys, què li diries?
Li diria que cada error és un aprenentatge. No cal agobiar-se si una cosa no surt com esperaves. Cada dia, els nens t’ensenyen coses noves que has d’aplicar. Una planificació ben feta, com la que faig ara, ajuda molt a executar bé els entrenaments.

Una anècdota que t’emocioni.
Quan acabi aquesta temporada d’alts i baixos, recordaré que cada dia els nens et venen amb un conte diferent: “aquest s’ha barallat amb aquell”, “m’han posat una falta”… I al final et preguntes: com pot ser que un nen t’hagi agafat tanta confiança? Això és el que m’emociona.

Ara que deixes el teu grup. Algun consell pels teus atletes?
Que facin sempre el que mes els hi agradi i que disfrutin dels moments que dona el atletisme i que no s’agobin en el cami que poc a poc tindran els resultats que busquen

Has nascut i crescut a Castellar, i ara veus com el poble canvia amb la B40, Burger King, McDonald’s… Et fa il·lusió aquest creixement o et fa por perdre aquell Castellar de pista, bosc i tarda d’entrenament en silenci?
No em fa por. Al final, a les pistes no ens afecta massa. Potser algú pensa que sí, però al final és un lloc més on celebrar alguna cosa. Mentre no ens molestin massa a les pistes, que facin el que vulguin.